L’ALZINERA DEL QUELÀS, a Miralcamp, escrit de Dolors Sans Piró

 Escrit del calendari de Canal Viu 2024

 

L’ALZINERA DEL QUELÀS,  A MIRALCAMP

L'objectiu d'aquestes lletres és donar a conèixer aquesta centenària alzina. Un arbre que els anys i l’enclavament on està situada l’han fet única i especial en la nostra comarca del Pla d’Urgell. Una alzina amb nom propi, L’Alzinera del Quelàs, amalgamada d’història, llegenda i tradició i reconeguda com l'ésser més vell de tota la comarca, un arbre lligat a la història del nostre poble, Miralcamp.

Situada al cim d’un turó on es divisa pràcticament tot el pla. Es troba a pocs quilòmetres de Miralcamp, a prop de la Font del Tord i al capdamunt de l’embassament de la Bòbila, el qual rep l’aigua del riu Segre, mitjançant la infraestructura hidràulica del Canal d’Urgell, aigua que ha portat riquesa i prosperitat a la comarca. Antany aquest lloc era conegut com el Clot del Dimoni per la seva infructuosa, seca i aclivellada terra, avui convertida en aquesta frondosa horta gràcies al aigua.

Calcular els anys d'una alzina resulta gairebé impossible. L'alzina és un arbre de creixement molt lent, uns 2 mm de diàmetre a l'any, sempre i quan les condicions ambientals li siguin favorables; és a dir, que no hagi estat exposada a temporades de sequera o no hagi estat afectada per alguna plaga, en aquest cas, paralitza el seu creixement i es complica poder determinar els anys que ha estat inactiva, imagineu els anys que aura estat aturada L’Alzinera del Quelàs, arrelada en el Clop del Dimoni. En l'actualitat, el seu tronc principal té una circumferència de gairebé 5 metres (4,8 m, exactament), basant-se sols en això, els càlculs científics estimen que compta amb una edat molt pròxima als 700 anys, és a dir, aquesta planta va germinar als voltants de l’any 1350 , època en què la humanitat encara creia que la terra era plana i fins i tot quedaven uns 150 anys per conèixer que existia el continent americà.

A uns 7 metres  passa el "Camí Ral", un tram que s’anomena "La Carrerada", antiga i única via de comunicació en aquells anys, pels qui feien la ruta entre Madrid, Saragossa, Lleida i Barcelona. Utilitzada principalment per ramaders i agricultors quan havien de desplaçar-se amb finalitats comercials, per a assistir a les principals fires i mercats de l'època. El "Camí Ral" es va convertir també en un reclam per a bandolers que veien en els seus transeünts un botí fàcil i segur d’aconseguir.

Amb els anys, els marges del "Camí Ral" es van poblar d'arbres, sent, d'una banda, beneficiós per als viatgers, perquè proporcionaven ombra, però alhora permetia als bandolers amagar-se darrere d'ells i així, assaltar per sorpresa a les seves víctimes. Sabent això i per a posar fi a tant de pillatge, el rei Carles III, sobre l'any 1770, va manar tallar tots els arbres que estiguessin en els marges del "Camí Ral"; no sabem per què la nostra alzina va ser respectada, tal vegada perquè no hi havia més arbres en molts quilòmetres sobre la ruta i era necessari tenir un lloc on poder fer una parada en el camí, mentre els caminants i el bestiar es resguardaven del sol abrasador que cau a l'estiu en tota la comarca, o potser, havia estat designat com a punt de referència, igual que en moltes altres rutes terrestres on s’establia uns certs punts de referència perquè els viatgers identifiquessin quan havien avançat entre el seu punt de partida i el seu destí final.

Basant-nos en aquest fet històric, no queda dubte que al resguard de la seva ombra va descansar l'heroïna de la guerra de la Independència contra els francesos (1808 – 1814), Agustina d'Aragó. Agustina, era una noia nascuda en la població de Fulleda (Lleida) i solia viatjar assíduament a la ciutat de Saragossa. En aquest recorregut havia de passar al costat de l'alzina i, com ja hem dit, aquesta es va convertir en un lloc obligat de parada per a descansar, perquè en molts quilòmetres no trobarien un altre arbre amb la seva frondositat; és per això que, és possible assegurar que en algun dels seus viatges va reposar al peu del majestuós arbre.

Un altre fet important en la vida de la nostra alzina, va ser l'any 1937, en plena Guerra Civil Espanyola (1936 – 1939), quan a l'hivern d'aquest any, es va assentar al seu costat un campament de l'exèrcit. Va ser un hivern cru i els soldats per a poder escalfar-se feien llenya amb les seves branques. Casimiro Piró (el meu avi), de Cal Quelàs, -en aquells anys l'alzina estava enclavada al terra de la seva propietat- es va assabentar d'aquest fet i intentant salvar-la, corrent el risc de ser ferit o assassinat, es va dirigir al campament amb un carro ple de llenya per a tractar de negociar amb els soldats. Els va proposar que mentre fossin allí no els faltaria llenya amb que escalfar-se, que es comprometia a això, però a canvi, els demanava que no li tallessin més branques a l'alzina; ells van acceptar el tracte i el meu avi va complir també la seva paraula, mes en aquells dies, els soldats havien mutilat ja la meitat de la seva copa. Quan se'n van anar el meu avi va tornar, va guarir les ferides del seu tronc, la va abonar, li va portar aigua i va aconseguir sanar les seves malparades branques.

L'any 1990, em vaig adonar que la nostra alzina estava greument malalta. Una tremenda plaga la va envair, la caparreta (cotxinilla), un paràsit que assecava les seves branques, l'asfixiava pel fet que la seva presència afavoria el desenvolupament d'altres fongs, i entre tots dos, afeblien a la planta i la feien propensa a ser envaïda per altres paràsits que, indubtablement, la portarien a la mort. El propietari de llavors, no entenia a raons, malgrat la meva contínua insistència, no mostrava gens d'interès a proporcionar-li cap tractament. Amb el pas del temps, el seu afebliment era notori, la mort semblava imminent i era trist veure que a l'any 2016, aquell majestuós i històric arbre, mostrava ja una imatge tètrica, les seves branques s'havien assecat, tècnicament, podia haver-se’l considerat mort.

Havent esgotat totes les meves possibilitats, a través del diàleg amb els propietaris de la finca, vaig veure com una alternativa sacsejar la consciència dels internautes a través de les xarxes socials. A la plataforma Facebook, vaig publicar poesies i fotografies amb les quals denunciava la gravetat de la seva salut i el risc de supervivència del nostre llegendari ésser viu, identificat com un mut testimoni de la nostra història i de la ingratitud humana per la seva indiferència malgrat els beneficis que va rebre amb la seva ombra, el seu oxigen i les seves aportacions a l'equilibri del medi ambient. Per fortuna va haver-hi respostes favorables, més enllà de les esperades, els habitants de la comarca van reaccionar a favor de la defensa i recuperació del moribund arbre i, en conseqüència, les autoritats de l'ajuntament de Miralcamp, van intervenir i la nostra centenària alzina, aquell mateix any 2016, la va declarar "Arbre d'Interès Local", amb el que va ser possible accedir a ella i proporcionar-li els tractaments fitosanitaris necessaris per a la seva recuperació.

Actualment, llueix esplèndida, majestuosa i exuberant per la seva frondositat. No sols la estem cuidant, sinó també el seu entorn.

També es va considerar necessari que, en el mateix lloc, hi hagués un testimoniatge on quedés gravat el seu nom i el poble al qual pertany; totes dues dades van ser inserides amb lletres de ferro, en una antiga roda de molí que roman al seu costat com a fidel sentinella.

En el 2021 es va sol·licitar al govern de la Generalitat que sigui declarada "Arbre Monumental de Catalunya", cosa que esperem que es concedeixi en un futur no gaire llunyà.

En el 2022 ha estat agermanada amb el "Arbol-Buzón" de Tepeji del Rio, a l'estat d'Hidalgo, Mèxic, per les seves característiques similars: tots dos arbres van estar a punt de desaparèixer per la desídia de l'ésser humà, tots dos van ser rescatats principalment per moviments poètic-literaris, tots dos romanen alçats al costat d'un denominat "Camí Ral", tots dos són un patrimoni viu dels seus respectius pobles i, en tots dos, hi ha persones que vetllen, respecten i s'ocupen per sostenir-los vius i saludables.

L’Alzinera del Quelàs és una supervivent, mereixedora de recuperar l'esplendor d'antany i, tant de bo, mai més la mà i la desídia de l'home la torni a castigar. Ella és un patrimoni que hem heretat dels nostres avantpassats i tenim l'obligació de respectar i mantenir per a les generacions esdevenidores.

Miralcamp, 8 de gener de 2023

Dolors Sans Piró 

------------------------------

  i ara l'escrit resumit que surt al Calendari

L’ALZINERA DE QUELÀS CALENDARI CANAL VIU 2024
Situada al cim d’un turó on es divisa pràcticament tot el pla. Es troba a pocs quilòmetres de Miralcamp, a prop de la Font del Tord i al capdamunt de l’embassament de la Bòbila, el qual rep l’aigua del riu Segre, mitjançant la infraestructura hidràulica del Canal d’Urgell.
Calcular els anys d'una alzina resulta gairebé impossible. L'alzina és un arbre de creixement molt lent, uns 2 mm de diàmetre a l'any, sempre i quan les condicions ambientals li siguin favorables. En l'actualitat, el seu tronc principal té una circumferència de gairebé 5 metres (4,8 m, exactament), basant-se sols en això, els càlculs científics estimen que compta amb una edat molt pròxima als 700 anys, és a dir, aquesta planta va germinar als voltants de l’any 1350.
A uns 7 metres d'ella passa el "Camí Ral", un tram que s’anomena "La Carrerada", antiga i única via de comunicació en aquells anys, pels qui feien la ruta entre Madrid, Saragossa, Lleida i Barcelona. Utilitzada principalment per ramaders i agricultors quan havien de desplaçar-se amb finalitats comercials, per a assistir a
les principals fires i mercats de l'època. Amb els anys, els marges del "Camí Ral" es van poblar d'arbres, sent, d'una banda, beneficiós per als viatgers, perquè proporcionaven ombra, però alhora permetia als bandolers amagar-se darrere d'ells i així, assaltar per sorpresa a les seves víctimes. Sabent això i per a posar fi a tant de pillatge, el rei Carles III, sobre l'any 1770, va manar tallar tots els arbres que estiguessin en els marges del "Camí Ral"; no sabem per què la nostra alzina va ser respectada, tal vegada perquè no hi havia més arbres en molts quilòmetres sobre la ruta i era necessari tenir un lloc on poder fer una parada en el camí, mentre els caminants i el bestiar es resguardaven del sol abrasador que cau a l'estiu en tota la comarca, o potser, havia estat designat com a punt de referència, igual que en moltes altres rutes terrestres on s’establia uns certs punts de referència perquè els viatgers identifiquessin quan havien avançat entre el seu punt de partida i el seu destí final.
L'any 1990, em vaig adonar que la nostra alzina estava greument malalta. Una tremenda plaga la va envair, la caparreta (cotxinilla), un paràsit que assecava les seves branques, l'asfixiava pel fet que la seva presència afavoria el desenvolupament d'altres fongs, i entre tots dos, afeblien a la planta i la feien propensa a ser envaïda per altres paràsits que, indubtablement, la portarien a la mort.Llavors es produeix una campanya impulsada per gent del poble, i per fortuna va haver-hi respostes favorables, més enllà de les esperades, els habitants de la comarca van reaccionar a favor de la defensa i recuperació del moribund arbre i, en conseqüència, les autoritats de l'ajuntament de Miralcamp, van intervenir i la nostra centenària alzina, aquell mateix any 2016, la va declarar "Arbre d'Interès Local", amb el que va ser possible accedir a ella i proporcionar-li els tractaments fitosanitaris necessaris per a la seva recuperació. Actualment, llueix esplèndida, majestuosa i exuberant per la seva frondositat. No sols s'està cuidant d'ella en particular, sinó, del seu entorn.
També es va considerar necessari que, en el mateix lloc, hi hagués un testimoniatge on quedés gravat el seu nom i el poble al qual pertany; totes dues dades van ser inserides amb lletres de ferro, en una antiga roda de molí que roman al seu costat com a fidel sentinella.
(Text resumit de Dolors Sans Piró)